sábado, 7 de octubre de 2017

Un poble humiliat

Teníem una data: 1714
Cal afegir-ne un altra:
Les 24 h del 1-O
Colpejats, menystinguts, humiliats i maltractats.
Robats, enganyats i traïts.
Uns que ens deien amics es mostraren com enemics.
Els enemics es convertiren en botxins ferotges.
De les cendres d’aquell dia sorgiren espurnes de llibertat.
Esquinçats i dividits ara ens volen sotmesos.
Les sangoneres ens deixen sols.
Marxen lluny, diuen ja os apanyareu!
La nostra llibertat esdevé una partida d’escacs, però sense regles, amb un sol rei.
Ens volen porucs i vençuts.
Cap cot i humiliats.
Ens volen sotmesos i als seus peus.
Però n’hem aprés: sabem la nostra força.
Sabem que tenim la llibertat més prop que mai.
Els mentiders seran desemmascarats.
Tenim els nostres Gandhis i Mandeles

I la nostra lluita acabarà triomfant
 i serem un poble com vol ser.
Jordi Guim

miércoles, 4 de octubre de 2017

Hi tornem?

Això no es va acabar.

Els que s'ho creien es varen equivocar.
La dictadura ha seguit, si més no, els dictadors han sobreviscut, amb disfresses de demòcrates.
Hem gaudit un miratge de llibertat, però tot miratge es revela il·lusori quan hi arribes.
Ara no cantem el Ja sóc aquí, no ha arribat cap salvador, som nosaltres, ciutadans de Catalunya que ens deslliurem d'una dictadura que dura massa anys. Ara entonem Ja som aquí!
Un estat brutal ens ha colpejat a tots.
Amb cops i mentides. Molts cops i moltes mentides!
Estem o érem, per allà els anys 30: amenaces i més amenaces, esmolen els ganivets i els sabres fan soroll.

Tenim memòria?

No sé si les societats canvien, sovint no ho crec, hi ha massa exemples clars que ens fan dubtar:
La Rússia dels tsars, la de Lenin i la de Putin s'assemblen massa.
La Xina dels emperadors, la de Mao i l'actual tenen massa punts en comú.
Napoleó, Degaulle i Mitterrand s'assemblen molt.
Franco, Rajoy
No ho entenc però és com els fantasmes de la història ens perseguissin.
Som idiotes?
A Espanya tenim portes giratòries: els reis entre i surten, els polítics "espanyols" canvien de jaqueta quan els convé.
El cercle de provocar, culpar als altres, actuar i destrossar s'ha repetit moltes vegades.
El segle XX: dos monarques, una guerra, una dictadura...
Volen que el XX1 sigui igual!!
Els poderosos estan asseguts a la seva poltrona, i els altres a esbatussar-nos!
Diuen que estem dividits, ells són els principals divisors, el seu discurs d'odi el tenen ben après i heretat.

Espanya inmobilista?

Espanya quasi que no ha acollit refugiats.
Ha integrat, de quina manera, emigrants propers, especialment de Sud-americà.
Acollir els que sofreixen i fugen de guerres és un deure, un acte solidari i obligació.
Si no se n'han acollit, no és per mandra, és per por!
La por de l'estat que hi hagi canvis, que l'aportació de saba nova obri la nostra cultura.
Por que es repoblin zones que estan desapareixent, pobles que es buiden, on que abans vivíem còmodament.
Espanya és un país on el negoci del petroli és dels més enriquidors, els monarques espanyols tenen bons llaços amb els països productors, guanyen molts diners amb ells.
A aquest país les energies alternatives estan penalitzades.

Tenim una taxa d'emigrants qualificats molt significativa, si s'aconseguís que tornessin els joves que han tingut de marxar entrarien idees i es podria obrir aquesta cultura anquilosada.
S'han creat moltes línies AVE i d'autoposta, de poc ús i poca rendibilitat, però la fibra òptica és privilegi de ciutats i centres rics, l'expansió d'Internet és un dret social que el govern envesteix i dificulta tant com pot.
S'han invertit milions en TV amb DTD, però la finalitat és controlar l'opinió: les televisions locals cal que segueixin sent locals!
No sigui que Galícia, Catalunya i Andalusia es coneguin.
Hi ha motors pel canvi, però fan totes les travetes possibles per evitar-lo!
Si ens volem moure cal trencar cadenes: del passat, de la cultura, del Poder

martes, 3 de octubre de 2017

Ho heu aconseguit!

Gràcies senyors!

Avui Catalunya és al carrer

Hi som tots i totes.
Cap onze havia sigut tan gran!
Catalunya és un país ric, ric i divers, ple de gent de totes menes i de tots colors.
Els vostres cops, les vostres mentides us han rebotat a paret, ara us colpejaran per sempre

Un país llunyà

Sou país llunyà, que com sempre enganya i ha enganyat als seus ciutadans.Des de les vostres Corts, algunes corts i solls, com a Porquerisses, trameu contra nosaltres.Sembreu odis i mentides.Conspireu contra nosaltres.

Avui Catalunya és nostra!

Mentiu, que és el vostre ofici.Teniu el fantasma, amagat, conspirant i temerós del que puguem fer, que li prenguem la cadira.

Som un poble

Si miréssiu bé veuríeu que som un poble.Viu, despert i valent.
El nostre nacionalisme és la nostra riquesa.
Avui hem vist gent que pensa de manera molt diferent.
Però tota aquesta gent té una cosa clara: que som un poble.
Hi ha qui no té clara la independència, però sí que té clara una cosa: som catalans.
Heu aconseguit que avui estiguem units com mai.
Si aquesta unitat creix, si els polítics la deixen créixer de manera intel·ligent, llavors serem imparables.
Avui som més que mai.

sábado, 16 de septiembre de 2017

Hi havia un pais(4), Polifemo

L'Estat Polifem

Hi havia un gran país que tenia un estat Polifem.
Com el gegant  mitològic sols tenia un ull.
No tenia cap perspectiva, sols veia les coses en una direcció.
La seva paraula predilecta era NO, no a tot, no a no, era un no que es mossegava la qua.
Els seus ciutadans li demanaven canvis, però ell erre que erre: NO!
Uns ciutadans agosserats li varen posar el dit al ull.
Llavors el gegant es va refredar, sols moquejaba i sanglotaba.
Cridava i cec de ràbia va començar a repartir puntades de peus.
Els seus lacais feien el que els deia, però tant estúpid i racional esdevinguè que ni ells l'entenien!
Llavors varen venir els mil peus.
El gegant es va tornar tant estúpid que no entenia res.
Varen fer un Referèndum  entre tots ells i el gegant s'en anar a dormir per sempre!
Aquesta és l'història dels mil peus: un país que es convertí de regne de Polifem en ciutadans de mil peus, lliures i cofois!





viernes, 15 de septiembre de 2017

Hi havie un país (3)

La memòria

Aquell país petit tenia memòria.
Memòria histórica i col.lectiva.
Tenia gravada una data, 17.14
El país gran se'l menjava, el menystenia, l'insultava i mentia.
Els seus governants feien el que podien.
El país gran dictava lleis i normes per doblegar el petit.
Volia empresonar tots els governants del país petit. La seva força era molt gran, i ells poc podien fer.
Però llavors els ciutadans varen recordar el seu poder.
Varen recordar les lluites contra el dictador.
Es varen tancar a les esglèsies
Varen iniciar vagues de fam
Varen iniciar accions col·lectives, als camps de futbol, als carrers, arreu sorgiren accions socials per cridar contra el Gegant.
Llavors els països més grans s'escoltaven al petit.
El país gran va perdre i va tenir que callar i canviar.

jueves, 14 de septiembre de 2017

Había un país (2)

Había un país

El país era una de las monarquías más recientes de Europa, aunque eran descendientes de los Bobones.
Era un país sin monárquicos, pero también sin republicanos.
Diríase que todavía mantenía el recuerdo y el miedo de una absurda e injusta guerra reciente, como todas las guerras.
Una parte del país lo constituían un gruo peculiar de ciudadanos: eran sordos a algunos idiomas, si bien se parecían esforzar en entender otros, en medio de lo parecía una café con leche.

El submarino amarillo

Hay una parte del submarino amarillo hecha a medida de aquél país: un monstruo lo absorbe todo con una aspiradora, hasta que se absorbe a sí mismo y queda la pantalla en blanco.
Aquél país dictó leyes y más leyes para regular lo que a algunos no les gustaba, dictó tantas y tantas que al final no se podía hacer nada.
Le invadía un fundamentalismo heredado de las tablas del Monte Sinaí: había un libro escrito en piedra, del que no se podía ni cambiar una coma, este libro Constituyó su muerte lenta.
Se empezaron a eliminar páginas Web de todo aquello que no les gustaba, suplicaron a las instancias Internacionales que borraran contenidos fuera de su Ley, solicitaron eliminar hashtags de Twitter, índices de Google, pero su suplica fue en vano. 

Finalmente se les borró la D de Democracia, y este fue su fin: su edificio se desmoronó, tuvieron que crear una Constitución, de acorde con los Nuevos tiempos.

miércoles, 13 de septiembre de 2017

Había un país (1)

Había un país.

Era muy grande, muy poderoso, con un gran ejército, era un Imperio.
Dominaba gran parte del mundo.
Tenía muchos soldados, armas y dinero.
Le protegían muchas leyes.
Un pequeño gran hombre derrotó su arrogancia.
El mundo le miraba, él desafiante, perseveraba.
Con su tejedera de hilo y sus huelgas de hambre derrotó al gran país.

Otra historia

Otro país presumía que en él nunca de ponía el Sol.
Robó mucho oro.
Asesinó inocentes .
Dejó tras de sí un rastro de muerte y ladrones.
Tenía muchas leyes para sojuzgar y someter a los pueblos pequeños.
Un día creó una Armada Invencible, que sirvió para llenar el mar de cañones y cadáveres.
Inventó un Tribunal de conciencia, dictador de opiniones, con él llevó a la hoguera inocentes y herejes.
Este país deambuló por los limbos presumiendo de demócrata, sojuzgando conciencias y oprimiendo minorías.

Destinos cruzados

El primer país fue derrotado por un solo hombre. Con sus  huelgas de hambre captivó al mundo y todos le aplaudieron, el Imperio no tuvo más remedio que conceder la independencia y la liberad a la India.

El segundo país llenó las cárceles de gente, dictó leyes y más leyes, hizo honor a su pasado dictatorial, cuando el mundo vió las cárceles llenas, cuando vió a los inocentes castigados, no tuvo más remedio que callar y conceder lo que sus ciudadanos pedían!