Ens hem equivocat d'armes

Tenim Catalunya de potes amunt.

Hem utilitzat les urnes per lluitar contra Polifem[1], i no hem guanyat, tampoc hem perdut.

Les urnes són una eina per a la continuïtat, no són una eina per canviar res.

Amb les urnes tot segueix igual, hi ha alternança de poder gràcies a les urnes dins les grans societat. Poden servir per les nostres institucions petites, però per a la gran societat són una trampa per la democràcia.

Ens hem precipitat

A puntades de peu, cops de porra i maltractament, hem votat.

No ens han deixat, han fet trampes i ara diuen que els tramposos som naltros!

Dins de poc temps podrem votar amb els nostres mòbils, si no fan trampa i canvien les “seves lleis”.

En un futur proper, si tot va bé, podrem fer les votacions que vulguem des d’on vulguem.

Esperem una nova democràcia, malgrat els entrebancs que hi posaran els Polifems.

I el futur serà més nostre i menys seu.

Sabem el que volem

No volem ser expropiats de la nostra terra.

No volem que ens enganyin.

El teatre de molts parlaments és pura lluita entre interessos.

Estem més enllà.

Volem llibertat, vida, democràcia i justícia.

Lluny mentiders, enganyababaus i trilers dels parlaments.

Com ho aconseguirem?

Sols junts ho aconseguirem.

Ens calen xarxes ciutadanes potents i compromeses.

Cal que fem fora els mentiders.

Cal que ens unim i respectem les nostres diversitats.

El futur és nostre

Tenim el futur a les nostres mans.

Els rius de gent són imparables.

El món ens mira.

El poder Polifem ens tem, ens té por, parla de contagi.

Europa pot renéixer si ens fem forts.

Europa Sí, €uropa N$

Cal que Europa sigui la nostra.

No la del € i la burocràcia.

La de les normes i les fronteres.

Europa pedagoga dels desvalguts i ajudant al ciutadans que fugen de la fam i la guerra.

La nostra Europa no és una fàbrica d’armes, ho és de llibertat i de futur.

---

[1] Polifem és el gegant que sols té un ull: per veure el diner i el poder.

Un poble humiliat

Teníem una data: 1714

Cal afegir-ne un altra:

Les 24 h del 1-O

Colpejats, menystinguts, humiliats i maltractats.

Robats, enganyats i traïts.

Uns que ens deien amics es mostraren com enemics.

Els enemics es convertiren en botxins ferotges.

De les cendres d’aquell dia sorgiren espurnes de llibertat.

Esquinçats i dividits ara ens volen sotmesos.

Les sangoneres ens deixen sols.

Marxen lluny, diuen ja os apanyareu!

La nostra llibertat esdevé una partida d’escacs, però sense regles, amb un sol rei.

Ens volen porucs i vençuts.

Cap cot i humiliats.

Ens volen sotmesos i als seus peus.

Però n’hem aprés: sabem la nostra força.

Sabem que tenim la llibertat més prop que mai.

Els mentiders seran desemmascarats.

Tenim els nostres Gandhis i Mandeles

I la nostra lluita acabarà triomfant
 i serem un poble com vol ser.

Jordi Guim

Hi tornem?

Això no es va acabar.

Els que s'ho creien es varen equivocar.
La dictadura ha seguit, si més no, els dictadors han sobreviscut, amb disfresses de demòcrates.
Hem gaudit un miratge de llibertat, però tot miratge es revela il·lusori quan hi arribes.
Ara no cantem el Ja sóc aquí, no ha arribat cap salvador, som nosaltres, ciutadans de Catalunya que ens deslliurem d'una dictadura que dura massa anys. Ara entonem Ja som aquí!
Un estat brutal ens ha colpejat a tots.
Amb cops i mentides. Molts cops i moltes mentides!
Estem o érem, per allà els anys 30: amenaces i més amenaces, esmolen els ganivets i els sabres fan soroll.

Tenim memòria?

No sé si les societats canvien, sovint no ho crec, hi ha massa exemples clars que ens fan dubtar:
La Rússia dels tsars, la de Lenin i la de Putin s'assemblen massa.
La Xina dels emperadors, la de Mao i l'actual tenen massa punts en comú.
Napoleó, Degaulle i Mitterrand s'assemblen molt.
Franco, Rajoy
No ho entenc però és com els fantasmes de la història ens perseguissin.
Som idiotes?
A Espanya tenim portes giratòries: els reis entre i surten, els polítics "espanyols" canvien de jaqueta quan els convé.
El cercle de provocar, culpar als altres, actuar i destrossar s'ha repetit moltes vegades.
El segle XX: dos monarques, una guerra, una dictadura...
Volen que el XX1 sigui igual!!
Els poderosos estan asseguts a la seva poltrona, i els altres a esbatussar-nos!
Diuen que estem dividits, ells són els principals divisors, el seu discurs d'odi el tenen ben après i heretat.

Espanya inmobilista?

Espanya quasi que no ha acollit refugiats.
Ha integrat, de quina manera, emigrants propers, especialment de Sud-americà.
Acollir els que sofreixen i fugen de guerres és un deure, un acte solidari i obligació.
Si no se n'han acollit, no és per mandra, és per por!
La por de l'estat que hi hagi canvis, que l'aportació de saba nova obri la nostra cultura.
Por que es repoblin zones que estan desapareixent, pobles que es buiden, on que abans vivíem còmodament.
Espanya és un país on el negoci del petroli és dels més enriquidors, els monarques espanyols tenen bons llaços amb els països productors, guanyen molts diners amb ells.
A aquest país les energies alternatives estan penalitzades.

Tenim una taxa d'emigrants qualificats molt significativa, si s'aconseguís que tornessin els joves que han tingut de marxar entrarien idees i es podria obrir aquesta cultura anquilosada.
S'han creat moltes línies AVE i d'autoposta, de poc ús i poca rendibilitat, però la fibra òptica és privilegi de ciutats i centres rics, l'expansió d'Internet és un dret social que el govern envesteix i dificulta tant com pot.
S'han invertit milions en TV amb DTD, però la finalitat és controlar l'opinió: les televisions locals cal que segueixin sent locals!
No sigui que Galícia, Catalunya i Andalusia es coneguin.
Hi ha motors pel canvi, però fan totes les travetes possibles per evitar-lo!
Si ens volem moure cal trencar cadenes: del passat, de la cultura, del Poder

Ho heu aconseguit!

Gràcies senyors!

Avui Catalunya és al carrer

Hi som tots i totes.
Cap onze havia sigut tan gran!
Catalunya és un país ric, ric i divers, ple de gent de totes menes i de tots colors.
Els vostres cops, les vostres mentides us han rebotat a paret, ara us colpejaran per sempre

Un país llunyà

Sou país llunyà, que com sempre enganya i ha enganyat als seus ciutadans.Des de les vostres Corts, algunes corts i solls, com a Porquerisses, trameu contra nosaltres.Sembreu odis i mentides.Conspireu contra nosaltres.

Avui Catalunya és nostra!

Mentiu, que és el vostre ofici.Teniu el fantasma, amagat, conspirant i temerós del que puguem fer, que li prenguem la cadira.

Som un poble

Si miréssiu bé veuríeu que som un poble.Viu, despert i valent.
El nostre nacionalisme és la nostra riquesa.
Avui hem vist gent que pensa de manera molt diferent.
Però tota aquesta gent té una cosa clara: que som un poble.
Hi ha qui no té clara la independència, però sí que té clara una cosa: som catalans.
Heu aconseguit que avui estiguem units com mai.
Si aquesta unitat creix, si els polítics la deixen créixer de manera intel·ligent, llavors serem imparables.
Avui som més que mai.

Hi havia un pais(4), Polifemo

L'Estat Polifem

Hi havia un gran país que tenia un estat Polifem.

Com el gegant  mitològic sols tenia un ull.

No tenia cap perspectiva, sols veia les coses en una direcció.

La seva paraula predilecta era NO, no a tot, no a no, era un no que es mossegava la qua.

Els seus ciutadans li demanaven canvis, però ell erre que erre: NO!

Uns ciutadans agosserats li varen posar el dit al ull.

Llavors el gegant es va refredar, sols moquejaba i sanglotaba.

Cridava i cec de ràbia va començar a repartir puntades de peus.

Els seus lacais feien el que els deia, però tant estúpid i racional esdevinguè que ni ells l'entenien!

Llavors varen venir els mil peus.

El gegant es va tornar tant estúpid que no entenia res.

Varen fer un Referèndum  entre tots ells i el gegant s'en anar a dormir per sempre!

Aquesta és l'història dels mil peus: un país que es convertí de regne de Polifem en ciutadans de mil peus, lliures i cofois!

Hi havie un país (3)

La memòria

Aquell país petit tenia memòria.
Memòria histórica i col.lectiva.
Tenia gravada una data, 17.14
El país gran se'l menjava, el menystenia, l'insultava i mentia.
Els seus governants feien el que podien.
El país gran dictava lleis i normes per doblegar el petit.
Volia empresonar tots els governants del país petit. La seva força era molt gran, i ells poc podien fer.
Però llavors els ciutadans varen recordar el seu poder.
Varen recordar les lluites contra el dictador.
Es varen tancar a les esglèsies
Varen iniciar vagues de fam
Varen iniciar accions col·lectives, als camps de futbol, als carrers, arreu sorgiren accions socials per cridar contra el Gegant.
Llavors els països més grans s'escoltaven al petit.
El país gran va perdre i va tenir que callar i canviar.